Compartir, Cadaqués

 

La curiositat gastronòmica aquesta vegada ens porta ben amunt, gairebé a dalt de tot de l’Empordà, a una bonica població de la costa de carrers entortolligats i no apte per a talons. Estem parlant de Cadaqués, com no podia ser d’altra manera. Aquesta vila està al final d’una llarga carretera que deambula entre camps d’oliveres i garrigues, amb corbes i més corbes que de sobte et presenten una imatge de postal, una gran catifa verda irregular com les muntanyes i al fons la mar amb una taqueta blanca, un poble mariner de casetes blanques arrenglerades en carrers estrets amb forta pendent i una oferta gastronòmica d’allò més interessant. Avui toca el Compartir.

El Restaurant Compartir és una aposta de tres socis sortits del Bulli de Ferran Adrià, en Mateu Casañas, Eduard Xatruch i l’Oriol Castro -estiuejant de Baix a Mar i molt vinculat a Torredembarra, la nostra vila.

El local és una casa de poble reformada. Un gran pati exterior ens dóna la rebuda cap a la recepció, presidida per la barra, que distribueix cap a les sales. Un passadís estret separa les dues fileres de taules, com els carrers de Cadaqués, tot i que en aquest cas no són blanques. Fustes naturals, vímets, entapissats foscos decoren la sala, en penombra, la llum justa per crear un ambient idoni. La llum a sobre el plat, el protagonista indiscutible de la vetllada.

Anem “de cara a barraca”. El menú degustació és com un mostrari dels productes de la terra, tractats amb suma delicadesa i amor. Hi trobarem fruits secs, peix, verdura, hortalisses… tot productes de proximitat amb algun detallet exòtic. Malgrat el que es pugui pensar, tot i ser molts plats, el menjar passa molt bé, sense excessos de salses ni adornaments. La cuina és d’alta factura sense estridències, evolució de plats tradicionals amb combinacions i textures més sofisticades però mantenint l’essència del producte. La carta de vins és correcta. No penseu, però, trobar-hi 200 referències, com en d’altres llocs. Aquí la carta està pensada per maridar de la millor manera els plats que s’hi ofereixen i hi tenen especial protagonisme els caldos locals: Empordà, terra de vins amb caràcter sorgits de la terra de llicorella grisa, del temps, de la tramuntana.

De primer, un “vermut” reformulat, tocs àcids i una paperina d’aperitiu per anar obrint boca. De segon, una amanida de carxofes confitades al dente, amb una salseta d’ametlles i oli de vainilla, molt fresca. Les sardinetes marinades amb escuma de remolatxa ja són tema a banda: es desfeien a la boca, d’entrada molt neta i el toc fresc de la menta per rematar. El següent plat és una de les estrelles de l’establiment, el caneló de tonyina roja amb sabors mediterranis. Excepcional! N’haurien de posar dos. L’ostra es comença a menjar preparant el paladar amb l’all negre, una delicatessen molt especial. No us faci por, que no és el que s’espera. La closca tancada amaga l’ostra banyada en una salsa d’all blanc, molt bona. Llàstima -un altre cop- que només n’hi hagi una. Anxoves de l’Escala amb crema d’ametlles i tòfona, correcte. Ou bullit a baixa temperatura amb escuma de patata i oli de tòfona i foie, una crema suau. Un altre plat important, el llamàntol amb salsa de pollastre en escabetx, verduretes i gelatina de vinagre amb daus de cansalada ibèrica, plat deliciós, un mar i muntanya redissenyat amb encert. La gelatina de vinagre embolcalla cada mossec de llamàntol i verduretes i amaneix a la perfecció la composició juntament amb la salseta de pollastre en escabetx. L’últim plat de la degustació recau en la carn. Noteu que fins ara no hem comentat cap plat de carn com a element principal: qui la necessita amb el que hem tastat? Com que ens el posen, ens el mengem: un filet de porc ibèric amb cansalada i cous-cous de fruita, un encert, la sèmola combinada amb la fruita acompanya molt bé el filet tallat finet.

El menú degustació incloïa dos plats de postres, però nosaltres en vam fer tres després de veure passar un cap a una altra taula, però anem a pams. El primer plat consisteix en un pastís de formatge amb crumble de gerds, panses, kirsch i sorbet de cireres. Com a amant incondicional del pastís de formatge, he de dir que aquest és un dels que més m’ha agradat, amb el del Restaurant La Viña de Donosti, dos versions totalment diferents. El pastís és una crema espessa que abans d’empassar s’està una estona a la boca, per assaborir-la bé. Els gerds liofilitzats són el contrast, cruixents i amb tot el sabor concentrat, toc àcid juntament amb el sorbet de cireres. Els bombons de xocolata líquids seran una delícia per als amants de la xocolata, esclat a la boca en mossegar i els sorbet de grosella negra per netejar la boca. Fins aquí hauríem arribat si no haguéssim vist passar una mena de coc rodó molt  suggerent. Intercanvi d’opinions amb la parella per constatar que no estem tips del tot encara. No volem estar-ho, ens ho podem permetre, avant… El cambrer ens desvetlla el misteri: es tracta d’un coulant d’avellana. Amb la boca feta aigua, en demanem un sense dubtar. Mentre esperem avaluem la situació i reflexionem sobre la impetuositat de la decisió, potser és una mica massa i ens empatxa, o és una mica empallegós, massa avellana potser. Massa tard.

Mentrestant, per la sala en passen uns quants. Sembla que la gent en demana. Deu ser bo.

No només és bo sinó que és espectacular, el millor coulant que he tastat mai, i no és de xocolata! Clavem la cullera, s’obre i surt tota la crema d’avellana de dins com si fos un volcà de lava. Cada mossegada és millor que l’anterior, el sabor suau, avellana intensa sense excés, amb aquell puntet torrat que tenen les avellanes de Reus amb la companyia d’una copa de bon cava. Passen les cullerades i no notem empatx ni el notem empallegós. Entra molt bé, l’hem encertat, el millor final per a una experiència gastronòmica de nivell, allà dalt de tot.

El menjar el claven, cura i passió pel territori i el que ofereix. El servei n’està a l’alçada de la cuina, exquisit tracte del personal per atendre totes les necessitats, dubtes i curiositats que puguis tenir. (La nostra cambrera em repetia i repetia la composició dels plats perquè jo les pogués anotar per fer aquest post).

En resum, val la pena fer 244km per pujar fins a Cadaqués a menjar al Compartir? Sí i només si! No us en penedireu. A més, podreu gaudir d’una de les contrades més boniques de Catalunya, l’Empordà.

Salut!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s